Assemblea d'Equo. (Opinió)

Assemblea 28 de gener: Una oportunitat pel debat

Publicado el 18 enero, 2012

Dissabte 28 de gener EQUO València fa la seva assemblea amb la intenció de renovar la Mesa Territorial, que falta feia… però això no és tot.

L’assemblea servirà (ha de servir) per discutir al voltant d’un document d’estratègia, per reflexionar sobre què ha de ser EQUO, com ha de ser i amb qui ha de ser. Dissabte 28 ens podrem trobar al Micalet gent amb orígens i opinions diferents, veure’ns les cares i que cadascú diga la seva. Sabem com arribem a l’assemblea però, i això és el que compta, no sabem com eixirem. Més enllà del que s’aprove o es deixe d’aprovar, més enllà de que els escollits siguen uns o altres, res està escrit, tot està obert. Només una cosa és segura: ningú té tota la raó, ningú té la vareta màgica capaç d’aconseguir que tothom faça el que ell diga però, al mateix temps, tot el mon té ocasió d’influir en el que haja de ser el futur d’EQUO. A mi em sembla que eixa ha de ser l’actitud amb la qual cal anar dissabte al Micalet.

L’assemblea arriba després de mesos de picabaralles internes. No sembla que tinga res de particular que en l’interior d’una organització democràtica hi haja veus discrepants i que es manifesten de forma oberta i pública. Tal circumstància no només no és roïna sinó que és profundament positiva: si moltes vegades un mateix no té molt clar quin camí pendre davant determinat tema, com es pot esperar que una organització treballe a una sola veu? En definitiva, la discrepància és positiva perquè genera debat i el debat és sempre enriquidor.

Durant tots aquests mesos, però, a EQUO València hi ha hagut poc debat i poc treball conjunt i molta picabaralla, molta desqualificació. Més insults que raons, més trinxeres que àmbits de debat, més lluita que col·laboració. Això ni és útil, ni és engrescador, ni és atractiu. Les guerres internes no serveixen per a res i aquesta EQUOMUNITAT, tant interessant quant a reflexions sobre molts temes, en tot el que s’ha referit a València, ha sigut més un camp de batalla que altra cosa.

Al darrere de tot, i per damunt de què s’entén per socis amb dret a vot, està la disparitat de criteris sobre si EQUO ha de ser una força política de nova creació que faça el camí en solitari o si ha de confluir amb altres grups ecosocialistes ja presents en el mapa polític valencià com ara Iniciativa del País Valencià i els Verds Esquerra Ecologista. Jo sóc de la segona opinió. Els que defensen la primera mantenen que, d’acord, que sí a la integració però que sigan els membres dels esmentats grups ja existents els que dissolguen les seves formacions i s’integren en EQUO com pot haver passat a qualsevol altre punt d’Espanya. A mi em sembla que els grups que en altres llocs s’han integrat directament en EQUO no tenien, ni de lluny, la implantació, fins i tot institucional, que tenen ací els partits esmentats. Per això els temps i les formes no poden ser les mateixes… Però, en tot cas, si hi ha acord bàsic sobre el final de procés, per què tanta virulència? Tant importants són els terminis? Compta més la forma que el fons? Les formes poden invalidar el fons? Sí? Segur? Jo no ho crec.

L’argumentació de que aquells que defenen la integració amb Iniciativa i Els Verds són representants de la política vella i que deixaran morir EQUO en mans dels altres partits és més que discutible. Participació i horitzontalitat són principis que no són patrimoni de ningú. Parlem-ne. El funcionament assembleari és tant necessari com poc operatiu pot ser fiar-ho tot a les assemblees. L’assemblearisme està inventat des de fa molt de temps i moltes iniciatives ecologistes i d’esquerres no han quallat, precisament, per no veure que al costat d’una clara vocació assembleària cal també l’operativitat i l’agilitat de formes d’organització basades en la delegació.

Siga com siga, EQUO no serà res si no és útil i no serà útil si es queda en una simple formació ecologista, una més, limitada a l’acció social però sense accés a les institucions. Sumar sempre és més complicat que restar. Restar és tant senzill com pegar una portada i abandonar però, mentre nosaltres ens barallem, ens desqualifiquem o acabem tirant la tovallola, segueixen plantejats i empitjorant tots els problemes que ens preocupen. El mon és fa cada dia un poquet menys equitatiu i un poquet menys sostenible mentre ací ens arrapem discutim sobre qui és soci d’EQUO i qui no ho és.

Julià Álvaro.

Soci d’EQUO.